Entrar a la sala Botticelli de la Galeria dels Uffizi és una experiència única i irrepetible. Flanquejant la sala, a una banda hi penja La Primavera, a l'altra El naixement de Venus. No sóc capaç de recordar res més d'aquella sala, les altres obres ni la seva disposició. Tan sols recordo, sota la porta d'accés, sentir-me en una cruïlla de camins indestriables: quin veig primer? Cada cama semblava voler anar en una direcció diferent.
Tant se val quina vaig triar veure primer. Allò que importa és que d'allà estant, just abans de prendre la decisió, un és conscient d'estar envoltat de bellesa. I llavors, llàgrimes.
Imagino que, encara que sigui de manera inconscient, diversos són els motius que et porten a emocionar-te davant de l'art. La bellesa, necessàriament, n'ha de ser un. Però segur que també s'esdevé la materialització de la icona, la tangibilitat d'allò carregat de significat per repetició i insistència. Tothom coneix aquestes obres, hi hem estat exposats durant tota la nostra vida (de manera directa en fotografies i llibres de text, però també indirecta, amb totes les altres obres i expressions que s'hi han basat o inspirat). Representen moltes coses, aquestes icones. Són com àtoms que condensen l'essència de la humanitat. I estar allà, entre elles, fa que un sigui molt més conscient de tot i de la relativitat de les coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada